Visualització de contingut web

Edifici del Consell Valencià de Cultura (València)

Presentació i descripció

Antecedents històrics

A València les guerres napoleòniques van interrompre les formes de vida urbana i van incidir en el patrimoni arquitectònic de la ciutat. Durant el govern del general francés Suchet es van estimular les idees de planejament urbanístic, donant-los una consideració semblant als temes socials, econòmics o administratius.

La primera gran actuació de reforma interior que es va produir a València en el s. XIX va ser anterior a la invasió francesa. Una reial pragmàtica de 1787 i una segona de 1804, davall l'influx de moderns criteris urbanístics i higienistes, ordenaven l'eliminació dels "fossars" o cementeris urbans annexos a les parròquies, alliberant moltes xicotetes àrees verdes.

La situació urbanística de la València del s. XIX plantejava una situació polèmica a causa del constrenyiment produït per les muralles de la ciutat, així com per l'antiga trama medieval. Una llei de 1843 concedix als ajuntaments la facultat de promulgar ordenances i reglamentació urbana local per a poder urbanitzar i construir segons les necessitats urbanístiques de cada ciutat. L'ordenança de Madrid recopilada per Ardemás i reeditada en diverses ocasions va ser punt de referència en altres ordenances posteriors tant del XIX com del XX.

A València, a recer de l'anterior, s'aprova el Reglament de policia urbana i rural de 1844, la qual cosa va donar origen a l'inici de la reglamentació, que marca el canvi de concepció de la ciutat cap a un nou període. Així la introducció d'este Reglament assenyala la importància de la nova alineació de la ciutat com a exemple de cultura programada, civilització i crítica a l'herència àrab. També es reflexiona sobre les característiques formals de la ciutat civilitzada, proclamant la rectificació de les trames medievals de les ciutats, la qual cosa implicava un canvi radical, al no acceptar la conservació del patrimoni antic. A esta situació que va suposar a València una transformació en la seua configuració, cal afegir-li la influència de la desamortització de 1837 i altres fets significatius com l'arribada del ferrocarril fins a l'antic convent de Sant Francesc on, en 1851, es construïx la primera estació de trens. Conseqüència del mateix esperit s'edifica en el solar del Convent de les Dominiques de la Magdalena el Mercat Central i en la zona del Carme, el Convent d'esta església es destina per a ús cultural, convertint-lo en Museu Provincial de Pintura i Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.

En 1865 es va aprovar el derrocament de les muralles encara que no va concloure fins a diversos anys després. La inquietud d'ordenació de la ciutat en eixos anys apuntava a la gestació dels projectes d'eixample, redactats pels arquitectes Sebastián Monleón, Antonio Sancho i Vicente Bois, aprovant-se en 1859. Este projecte dividix la ciutat en seccions: Una zona entre la porta del Mar i la prolongació del carrer Sant Vicent, amb funció comercial; una altra entre els carrers Sant Vicent i Quart, com a expansió del barri seder; la zona que ens ocupa, la nord, limitada pel convent de Sant Sebastià i el passeig de la Petxina, adequat per a habitacions de recreació i jardins.

El palau de Forcallo, situat en un enclavament farcit de significativa arquitectura, va ser construït com una casa senyorial, amb empremta academicista enfront del conjunt monumental de l'antic Convent del Carme que des de la seua complexitat cronològica i diversitat d'estils artístics il·lustra importants etapes de la història de l'arquitectura de la Ciutat: la monumental fatxada retaule i campanar barrocs de l'església del Carme, el claustre renaixentista i la sala de l'Ambaixador Vich amb la seua emblemàtica serliana, o el recentment restaurat claustre gòtic. Tot este conjunt va sofrir després de la desamortització grans reformes, convertint-lo en Museu Provincial de Pintura i Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.

Este edifici, propietat de D. Salvador Rubert, va ser construït pel mestre d'obres Luis Pesetto en 1864 en el denominat carrer de la Porteria del Carme, amb volta a la del Cabrit, denominacions que hui han passat a cridar-se, segons s'aprecia en el planol de la ciutat de 1897, en carrer Museu i atzucac del Cabrit.

Un dels posteriors propietaris, aristòcrata procedent de Calçada de Calatrava, degué donar-li el nom de Palau de Forcallo, ja que este cognom és oriünd de Ciudad Real. L'immoble va passar posteriorment per donació a l'Orde Trinitària.

La construcció anterior al Palau de Forcallo es va derrocar per a adaptar-se al nou traçat del carrer -encara que paradoxalment, hui queda fora de línia- sense que la casa anterior es trobara en estat ruïnós, per la qual cosa l'Ajuntament es va comprometre a indemnitzar el propietari perquè es retirara 10 m i 45 dm2 de la Plaça del Carme, pagant-li per això a raó de 116 reials el metre, i del carrer Cabrit es van cedir 9 m i 50 dm2, a raó de 78 reials el metre. Tot això va ascendir a 1.953 reials amb 20 cèntims. Pel que el 22 de novembre de 1866 es liquida lliurament de l'Ajuntament de València a favor de D. Salvador Rubert de 195 escuts 320 mil·lèsimes, import del terreny cedit a benefici del públic. Esta situació s'arreplegava de la següent manera en l'informe de la Comissió de Policia de 9 de febrer de 1865:

"Que si bé la seua construcció data de data antiga inclús promet en l'estat que es troba prou duració, circumstància que impedirà, com és evident l'abellit eixamplament d'aquell carrer, fins que siga arribat el cas del seu derrocament i successiva reedificació, retirant-se la nova fatxada si la línia aprovada per la superioritat per a aquella vorera, en benefici del públic en generalment i particularment dels que hagen de concórrer, a l'Acadèmia de Belles Arts i Museu Provincial establits en l'edifici fronterer".

L'edifici

L'edifici i el seu jardí posterior es troben ubicats sobre una parcel·la de 779,52 m2, dels quals 498,74 m2 corresponen al jardí amb el seu perímetre tanca, 19,90 a l'atzucac i 260,88 a l'espai ocupat per l'edifici de tres altures.

S'accedix a ell des del carrer Museu, a través d'un ampli hall a què connecta el jardí posterior, el nucli de comunicacions verticals (escala i ascensor), l'atzucac i dos sales de diferent tamany, una de juntes, àmplia i sòbria i altra d'oficines. Esta última en la present rehabilitació serà transformada en sala multiusos de juntes i periodistes.

En les dos plantes restants se situen els despatxos i dependències, quedant un cassetàs i xicotet terrat per a centralitzar totes les instal·lacions. El jardí, que en l'actualitat és poc usat, es pretén que amb esta actuació tinga una entitat i funcionalitat d'acord amb l'edifici a què pertany. La planta baixa alberga, a més del mòdul de recepció i la neteja de minusvàlids, el gran hall d'accés i dos dependències, la sala de plens o juntes i la nova sala de juntes o periodistes (abans d'oficines). Per mitjà d'ascensor o escala s'accedix a les dos plantes, en les quals s'ubiquen totes les dependències i despatxos que han sigut sol·licitats pel Consell Valencià de Cultura, conforme les seues necessitats i dins de les possibilitats del propi edifici.

Es va suggerir, per part dels usuaris, la possibilitat d'un millor i major ús del jardí. Per a això s'actua sobre ell en tres vessants, una creant-li una senzilla distribució i reubicació d'alguns elements (font), així com afegint algunes noves (pèrgoles), reestructurant i afegint elements de vegetació; d'altra banda, i recaient a les vistes pitjors, es col·loca un filtre combinació de perfils metàl·lics, panells color blanc gel i vegetació (jardí de les Corts Valencianes) que permet dissimular eixes vistes sense crear una muralla.

Finalment, es reestructuren dos punts d'estar amb entitat diferent però suficient; un d'ells (el recaient a l'edifici) per a ser utilitzat per a recepcions i menjars.

L'edifici està ocupat pel Consell Valencià de Cultura.

L'edifici té una superfície construïda de 825 m2 i la intervenció realitzada va suposar 86.337.033 pta (518.896,02 €).